ELS
BÚNQUERS

El dia que vaig conèixer la Flor, havia lligat la bicicleta davant del Cowboy, com sempre. En el moment d’entrar, distret guardant les claus, no em vaig fixar que una dona hi entrava al mateix temps. El resultat va ser un xoc frontal sense conseqüències més enllà de l’ensurt.

Estava ple excepte per una taula petita en un racó. Digue’m comunista, però soc un ferm creient a compartir, especialment allò que no et costa res. Vam seure junts i, quan el cambrer va preguntar, vam demanar exactament el mateix: un cafè amb llet de civada i un croissant. Vam riure.

Decidits a no interrompre les rutines pròpies ni les alienes, tots dos vam treure un llibre de les bosses respectives. Eren de la mateixa autora, l’Olga Tokarczuk. Massa coincidències. Vam riure de nou i li vaig preguntar què tal el seu llibre. Deixo que parli ella.

Per què vaig dir-li que jo també estava jubilat, o prejubilat, no ho sé. Un símptoma més de l’apatia. L’avorriment de sentir repetir la mateixa història pel mateix narrador intern, mai en un sentit més literal. En aquell moment, em va semblar que adoptar la identitat d’un prejubilat de La Caixa era més fàcil que justificar de nou la trajectòria zigzaguejant del meu passat i les seves ramificacions. Una opció laboral, la bancària, que hauria entusiasmat mon pare. Gran home, però em va arribar a dir que la vida que duia era irresponsable, quan potser volia dir que per què el feia patir d’aquella manera. Al mateix temps, la Flor semblava una lectora de nivell i potser tenia l’esperança que m’hagués reconegut com a autor i, en no fer-ho, vaig apocar-me. Precisament, si era de nivell, no em llegiria a mi. No ho havia fet mai, mentir sobre la meva professió, però l’alliberament va ser immediat. La possibilitat de reinventar-te, de recrear tota la teva història a partir només d’una narració, s’intuïa excitant i potencialment addictiva. No caldria inventar gaire més, però. El comentari sobre el Renaixement, l’altre sobre la monosèmia del meu nom i l’actitud general de la Flor em feien pensar que era una persona prou interessant per parlar d’ella en abundància. Ens van portar els cafès i els croissants.

“Just després de sortir de la presó”, vaig repetir, abans d’esclatar a riure. Va somriure, però no com quan has fet una broma, sinó com quan saps que el que acabes de dir ho sembla, però és veritat. Collons, la Flor, vaig pensar. Ens acabàvem de conèixer i m’havia deixat anar aquell titular com si res. Si més no, la Flor va demostrar que sabia crear tensió, amb aquest, digues-li teaser, digues-li cliffhanger. Li vaig comentar per sobre què em semblava el llibre sense deixar de pensar en l’altre tema i, poc subtilment per ser una total desconeguda, ho reconec, vaig instar-la a ampliar la informació sobre la part de la presó. Vaig pensar que, si ella ho havia exposat així, per força estava acostumada a explicar-ho sovint.

I em va tocar la mà. La Flor era una dona atractiva. No en el sentit que “de jove devia ser una dona guapa”. No sé si de jove era guapa ni si als vuitanta seria una pansa, però ara mateix era una jubilada atractiva. És cert que el gust m’ha anat canviant i que finalment, en fer-me gran, he arribat a entendre allò que les corbes són sexis. Però no eren només les corbes i l’aire Vera Farmiga, amb els ulls blau transparent inclosos. Era tot això i era l’actitud provocadora, l’òbvia intel·ligència que es desprenia dels seus comentaris i l’elegància general, més enllà del sarcasme que repartia a dojo. Per haver estat a la presó, a més, o tal vegada a causa d’això, semblava optimista, oberta a deixar-se sorprendre. I crec que jo, en el meu moment d’avorriment vital, aconseguia projectar la imatge d’algú que ha passat trenta anys en un cubicle mal il·luminat amb les bosses marrons dels ulls penjant sota les ulleres, somrient a les queixes maleducades dels clients frustrats i suportant la pressió creixent del sector financer sobre els horaris i els marges. Em vaig eixugar les gotes que em regalimaven per la barba d’haver mossegat el croissant amarat de cafè.

La primera meitat la faig esquivant arquetips de logística escolar: a peu els quilòmetre zero, en bici elèctrica els moderns, en cotxe els estressats de la vida, en bus els perifèrics, en taxi els privilegiats o els dormilegues o els de pares separats poc avinguts o mal organitzats. Per algun motiu històric, la ruta està esquitxada d’escoles que m’alegro de no haver de fer servir. Més o menys cap a la meitat, en distància i en esforç, arribo a la base del parc boscós d’aquest barri lliure d’obesitat mòrbida. En aquell tram pla puc canviar a marxes més llargues i recuperar la respiració que necessitaré per les rampes de dins del parc.

En la segona meitat, ja entre els arbres, torno a reduir les marxes i me’n guardo una, el pinyó més gran, per les dues rampes finals, les més fortes. Hi ha quinze corbes en total. En tombar la número sis i encarar la rampa més llarga, succeeix un fenomen que deu tenir una explicació científica relacionada amb el nivell de cansament, el rec sanguini o l’oxigen que arriba al cervell, perquè és on tendeixo a fer reflexions profundes sobre la vida i a resoldre alguns nusos narratius del projecte en curs en aquell moment que m’han turmentat durant els dies i setmanes prèvies. També és en la Corba 6 on imagino terribles venjances relacionades amb traumes passats, però això és un altre tema.

Cada arribada al cim és extàtica. Com sol passar en les excursions a la muntanya o en una rara nit de sexe, a la realització de la fita física s’hi afegeix la panoràmica memorable, en aquest cas de Barcelona. La Sagrada Família, més nombrosa cada dia, just al davant, el port, Montjuïc i l’aeroport a la dreta i la línia costanera del Maresme i les tres xemeneies de Sant Adrià a l’esquerra. No és estrany que sigui un dels punts més visitats pels turistes que, a les hores que pujo, entre nou i deu del matí, comencen a gotejar com la suor dels seus fronts. Fins que es va instaurar el tancament vespertí, l’arribada matinera coincidia amb la recollida de mitja tona de residus dels botellots de la nit abans.

Una vegada a dalt, deixo la bicicleta recolzada contra un muret i pujo al nivell superior de les defenses. Fent equilibris sobre el mur circular de formigó on s’instal·lava la base giratòria del canó, arribo al “meu lloc”. Passa poc, però diu molt de la meva rutina obsessiva el fet que m’enfadi quan trobo que algú ocupa el “meu lloc”. M’hi assec en posició de loto, em trec la motxilla i gaudeixo entre cinc i deu minuts de les vistes. Observo els runners, passejadors de gossos i turistes matiners que sovint em demanen que els faci les fotos per a Instagram, tot i que la majoria de joves venen equipats amb pals allargadors, il·luminació addicional i un equip de producció i maquillatge. Desfaig el camí amb compte per no tornar a caure al forat de la base (en descàrrec meu, aquell dia anava fins a dalt de diazepam).